No hi ha una sola teoria sobre l'origen de la figura del diable, però sembla que prové d'una figura pagana. A l'època precristiana aquesta figura es relaciona amb el bosc i la natura, i se li atribueix la culpa de les coses negatives que succeeixen. Entre els segles III i IV aquest personatge és cristianitzat i comença a ser representat pels joglars a les cerimònies de les corts i dels nobles. En ser un personatge d'origen pagà, l'Església li atribueix el paper de representant del mal a les dramatitzacions que s'utilitzen per difondre el credo entre la població. Segurament és en aquest moment quan es comença a utilitzar per escenificar la lluita entre el Bé i el Mal.

​

Segons Joan Amades, la primera referència escrita de l'embrió del que és un ball de diables és un relat de l'any 1150 del casament entre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i la princesa Petronella, filla del rei d'Aragó, en el qual s'hi descriuen uns entremesos --perquè es feien entre plat i plat-- que escenifiquen la lluita entre els diables, encapçalats per Llucifer, i els àngels, encapçalats per Sant Miquel. Aquesta versió però, no ha estat contrastada i és posada en dubte pels estudiosos de la matèria (+ info).

​

A l'Edat Mitjana es representen a les processons de corpus diferents escenes bíbliques amb la intenció d'instruir els valors cristians a un poble majoritàriament analfabet. Una d'aquestes escenes és la victòria de l'Arcàngel Sant Miquel vers als Diables, i és l'evolució d'aquesta escena la que ha esdevingut l'actual ball de diables. Als segles XIV i XV el diable apareix a les representacions cortesanes, litúrgiques i al carrer  tant a les processons religioses com a les recepcions ciutadanes a les grans personalitats.

 

A partir del segle XV i fins el segle XIX els gremis solen fer-se càrrec d'aquests entremesos. Així per exemple a Tarragona el "Ball de Sant Miquel i els Diables" és responsabilitat del gremi de teixidors; i a Reus és responsabilitat del gremi de boters, possible raó per la qual el cap de la maça dels diables té actualment forma de bota. Al segle XVI hi ha referències de l'ús de material pirotècnic, i al segle XVII de l'ús de pirotècnia a les maces. Sembla ser que durant aquest període, els diables porten cascavells i màscares, com les de la Patum de Berga.

 

Al segle XIX el ball, allà on es conserva, ha perdut el sentit divulgatiu religiós en favor d'un sentit festiu i d'entreteniment. I és segurament després de la Guerra del Francès quan s'incorporen al guió els versos satírics sobre l'actualitat política i local. Aquest model de comparsa és el que es conserva de manera més genuïna a poblacions del Penedès com Sant Quintí de Mediona, l'Arboç, el Vendrell o Sitges.

 

(La majoria de la informació és extret del magnífic llibre FOC EN DANSA, de Ramon Vallverdú Albornà; 2006, Ajuntament de l'Arboç, Esbart Català de Dansaires i Carrutxa).

 

Foto de capçalera: Ball de Diables de l'Arboç, 1924; Arxiu Arbocenc