~ L'origen dels balls de diables ~

No hi ha una sola teoria sobre l'origen dels diables, però sembla ser que prové d'una figura precristiana relacionada amb el bosc i la natura, a qui se li atribuïa la culpa de les coses negatives que succeïen. Aquest personatge va ser cristianitzat entres els segles III i IV, i va començar a ser representat pels joglars en les cerimònies de les corts i dels nobles. En ser un personatge d'origen pagà, l'Església li atribuïa el paper de representant del mal durant les dramatitzacions que s'utilitzen per difondre el credo entre la població, i és quan es va començar a utilitzar per escenificar la lluita entre el Bé i el Mal.

Segons Joan Amades, la primera referència escrita del que és l'embrió del ball de diables data de 1150, en un relat sobre el casament entre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i la princesa Petronella, filla del rei d'Aragó, on es descriuen uns entremesos -perquè es feien entre plat i plat- en el que es mostra una baralla entre diables, encapçalats per Llucifer, i uns àngels, encapçalats per Sant Miquel. Tanmateix, aquesta versió no ha estat contrastada i és posada en dubte pels estudiosos en la matèria (+ info). Ja en els segles XIV i XV el diable apareix tant a les representacions cortesanes, com litúrgiques, com al carrer, tant a les processons religioses com a les recepcions ciutadanes a les grans personalitats.

El ball de diables actual prové de les antigues representacions que es realitzaven durant les processons de corpus de l’Edat Mitjana, en les que s'explicaven de manera teatral diferents escenes bíbliques per instruir al poble en els valors cristians. Una d'aquestes escenes era la victòria de l'Arcàngel Sant Miquel front els Diables, i és l'evolució d'aquesta escena la que ha esdevingut en l'actual ball de diables.

 

A partir del segle XV i fins el segle XIX els gremis són els que solien fer-se càrrec d'aquests entremesos. El ball de Sant Miquel i els Diables (com se'l solia anomenar en moltes localitats) era responsabilitat del gremi de teixidors de lli a Tarragona, i el de Reus el gremi de boters, el que sembla que explicaria el fet que el cap de la maça tingui forma de bota. Al segle XVI ja hi ha referències de l'ús de material pirotècnic, i al segle XVII de l'ús de pirotècnia a les maces. Sembla ser que portaven cascavells i màscares, com les de la Patum de Berga.

 

Allà on es va conservar aquest tipus de manifestació, amb el temps va anar perdent el sentit divulgatiu en favor d'un sentit més festiu i d'entreteniment. Al segle XIX, i segurament després de la Guerra del Francès, s'incorpora al guió teatral el recital de versos satírics sobre l'actualitat política i local que varien any a any. Aquest model de comparsa és la que s'ha conservat de manera molt genuïna en poblacions del Penedès com Sant Quintí de Mediona, l'Arboç, El Vendrell o Sitges, per posar alguns exemples.

 

(La majoria d'informació d'aquest article s'ha extret del magnífic llibre FOC EN DANSA, de Ramon Vallverdú Albornà; 2006, Ajuntament de l'Arboç, Esbart Català de Dansaires i Carrutxa).

 

Foto de capçalera: Ball de Diables de l'Arboç, 1924; Arxiu Arbocenc

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now